Salta al contingut


EL BARRI

psbarriDades

El barri de Poble-sec és un dels barris del districte de Satns-Montjuïc.Té un territori de 73.98 Ha. d’extensió i està constituït per una estreta llenca urbana entre Montjuïc i l’avinguda del Paral·lel.

El Carrer lleida, l’avinguda Josep Carner, l’avinguda del Paral·lel i la mateixa muntanya defineixen els limits del barri que va comença a poblar-se a partir de l’any 1854.

Hi ha 18.233 habitatges i 38.345 habitants i una densitat de població elevada (246.51 hab/ha)

Història

  • Blog de Júlia Costa, reconeguda poetisa i escriptora catalana i veïna del barri:

Un balcó al Poble-sec

  • Text de J.A.MARTINEZ, membre de CERHISEC sobre la història de Poble-sec:

“Fa molts anys, ja més de 30, vaig néixer a Barcelona, i ho vaig fer en un petit barri que sense haver estat mai un poble ni tan sols ser un districte diferenciat, tothom coneix per Poble-sec. Sempre em vaig preguntar el perquè d’aquest nom, però com a resposta només he trobat algunes hipòtesis i molts silencis. Alguns diuen que havent estat una zona d’hortes molt fèrtil, en un moment donat es va quedar sense aigua davant la necessitat de fer-la servir per regar; d’altres argumenten que aquesta sequera, que podria ser l’origen del nom, ve donada per l’enorme despesa d’aigua que generava la gran quantitat de fàbriques que al final del segle XIX es van instal•lar al barri i als seus voltants. Sigui com sigui, mai he acabat d’entendre com a un barri com aquest, on cada vegada que plou inacabables rius d’aigua llisquen carrers avall buscant el Paral·lel, incansable via que recull aquest cabal per dur-lo al mar, li van acabar dient Poble-sec.
El Poble-sec com a tal va néixer a partir de dos fets fonamentals. El primer al 1854, davant la decisió del govern espanyol de tirar a terra les muralles que oprimien la ciutat fins el que ara és el Paral·lel i les rondes; i l’altre, uns anys després, per la concessió del Ministeri de la Guerra de suprimir la tercera, i més llunyana, zona de seguretat que impedia construir vivendes al voltant del castell de Montjuïc. Així es va crear una zona verge a la part més baixa de la vessant nord de la muntanya de Montjuïc, entre Hostafrancs i el port, que fins aleshores únicament havia estat ocupada per alguns masos dispersos i hortes, moltes hortes. Diuen les fonts que a partir de la dècada del 1870 ja es va començar a edificar l’eix configurat pels carrers Salvà, Blai i Poeta Cabanyes. De qualsevol manera, el barri va quedar ràpidament dividit en tres zones de diferent configuració social i ritme d’edificació: la França Xica, l’eixample de Santa Madrona i les Hortes de Sant Bertran.

El Poble-sec ha estat, de sempre, un barri obrer i treballador, de gent humil i senzilla per qui un nou dia era una nova font d’il•lusions; ha estat un barri encarregat de rebre gentades arribades de terres llunyanes, immigrants que abans venien d’Aragó o del Llevant, d’Andalusia o d’Extremadura, però que ara ho fan de més enllà de la mar.

A inicis del segle va veure com als seus carrers, dins les seves gents, creixia la llavor del sindicalisme, de l’anarquisme, de l’anticlericalisme, mentre assistien als mítings multitudinaris que oferien personatges com Alejandro Lerroux, “el emperador del Paralelo”; va veure com els seus homes construïen amb les seves mans els refugis que els van ajudar a patir els mortífers efectes de les bombes italianes durant la guerra civil i va ser dels primers barris de la ciutat a veure l’arribada de les tropes feixistes aquell llunyà 26 de gener de 1939. Encara a hores d’ara, quan es fan algunes obres al clavegueram es destapen antics refugis, localitzats però ja oblidats pel temps i pels homes, testimonis muts d’una història que mai hauria d’haver esdevingut realitat.

El Poble-sec, bressol que va veure néixer a personatges il•lustres però que difícilment els veurà morir, de vegades em sembla com un lloc de pas, a on néixer, créixer i prosperar per després millorar cap a d’altres zones del país o de la ciutat.

Però sigui com sigui aquest és el meu barri, el Poble-sec, a la falda de la muntanya que dóna ombra a la ciutat, al costat del mar sense el qual Barcelona no tindria sentit, al mig de l’estela d’oci i desmesura que irradia el Paral•lel i sota l’ombra impenitent de les xemeneies que observen impertèrrites l’invariable pas del temps. Canvien els temps i canviem les persones, però hi ha coses que no canviaran mai.”



Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor